Records d'infantesa

Fa setmanes que en Jordi fresa per anar a la fantàstica setmana blanca. Jo només pensava, “quin pal, quina matinada que em tocarà!”
I finalment arriba.
Ahir dimarts, em truca exaltat. S’està preparant la maleta. Vol que arribi de seguida a casa.  Al cap i a la fi, jo soc l’experta en maletes, i no es vol deixar res. Vol que tot sigui perfecte. Està excitat! Em fa tanta gràcia que no puc per menys que somriure, i marxo corrent de l’ofi per gaudir d’aquest petit moment, que serà l’únic que comparteixi amb ell, perquè l’experiència d’aquests dies serà seva i formarà part dels seus petits moments de felicitat.
Anava cap a casa i pensava en que cal que creixi i aprengui i que se’n responsabilitzi de tot, en aquestes coses que cal fer per no ser una mare helicòpter, com diuen avui.
En arribar a casa li dono diners perquè vagi a comprar-se “marranades”, i tot sorprès em diu:
- què puc? És que ja m’havia comprat unes “Príncipe”... – i mig avergonyit les treu d’un racó on les havia amagades.
- Però que et penses? Que jo no he estat nena? Que jo no he gaudit d’aquests moments com tu?- li dic
- Però com sempre ets tan estricte perquè no em mengem marranades!- em diu, fugint de la meva mirada.
- Apa! No et confonguis, avui és una ocasió especial... ves al súper i compra’n alguna marranada més, que amb això no tindràs prou quan feu sarau a les habitacions – li he dit, donant-li 10 euros més i ell tot incrèdul que al•lucinava.
Mentre ha marxat tot content, he recordat, amb una punxada al cor, a la meva mare. Amb el carinyo amb el que hem preparava l’entrepà vegetal amb tonyina, o el de truita... Amb les marranades que ella em comprava, de manera excepcional, és clar!  Ella s’hauria llevat una hora abans que jo perquè em portés un menjar acabat de fer. Hauria cuidat de tots i cada un dels petits detalls perquè la meva excursió fos la millor experiència de la meva vida. I tan ella com el meu pare m’haurien acompanyat en cotxe a les 5:30 de la matinada perquè no anés sola aquelles hores.
De sobte, no m’ha fet mandra llevar-me a quarts de 5, i fer els entrepans i assegurar-me (ja sortint per la porta) que es no es deixava els guants, casc i ulleres sobre el llit (per poc!!!)
I tal com feien els meus pares, he hagut d’acceptar que no em podia quedar allí esperant a que marxés l’autocar per dir-li adéu, a risc de fer-li morir de vergonya adolescent. Així que he marxat.
He marxat amb la seva il•lusió al cor, veient com també ell es menja la seva vida, i sentint-me afortunada amb els dolços records de la meva infantesa.